Si a l'obra La Sopa Bàsica del mateix autor vèiem com aquest portava l'animació analògica fins als seus límits, en aquesta, una de les seves obres més interessants, veiem com Teixidó realitza un desplegament de mitjans sense parangó. En una parenceria de lucidesa i mestratge tècnic, l'artista ens presenta amb una molt particular reflexió sobre el pas del temps i de les seves conseqüències.

Sens dubte resulta paradigmàtic que l'autor hagi de recórrer als mitjans digitals per fer-nos partícips de la qual és una obra manifestament pictòrica. I és que si alguna cosa sorprèn d'aquesta peça és l'atenció posada en els enquadraments i escenes que, sempre carregats del seu particular sentit de l'humor, semblen remetre'ns a elements purament pictòrics.

Enfront dels ulls de l'espectador veurem succeir-se tot un seguit de situacions, imatges i personatges que malgrat presentar-se de forma abrupta i atropellada, de forma gradual ens van a anar introduint en una poètica extremadament personal, en la qual el temps es va desgranant. Si la veritat és que ni Bergson ni Einstein han aconseguit mai explicar-nos com funciona el temps, tampoc hem d'esperar respostes tancades d'aquest treball que de forma suggestiva ens va a anar regalant idees i imatges amb les quals anar construint una possible interpretació d'aquest fenomen per definició inaprehensible.