Narrar la pròpia història per a construir comunitat ha estat una clau de l'articulació política dels activisme del VIH, la qual cosa ha permès també polititzar una condició carregada d'estigma i vulnerabilitat social. Des dels inicis, l'epidèmia va ser construïda mediàticament com una infecció que afectava fonamentalment homes homosexuals, la qual cosa va difondre la falsa creença entorn de la invulnerabilitat femenina.

Síndrome de la desaparición femenina és un vídeo documental i testimonial a partir de la transferència de veus, on activistes compromesos amb el VIH comptaran la vivència d'unes altres. Cada cos escenificarà les veus de dones la imatge de les quals mai coneixerem, a causa del “imaginari masculinitzant de la infecció” (Meruane, 2012: 101).

Lucía Egaña ha treballat amb materials recopilats per la psicòloga argentina Julieta Obiols que, durant tres anys, va entrevistar dones heterosexuals, moltes d'elles mares, portadores de VIH que procedien dels voltants de Buenos Aires, vivint en condicions de precarietat socioeconòmica. Les entrevistades negaven l'experiència que estaven travessant, culpabilitzant-se o victimitzant-se pel que els succeïa, mostrant posicions que reflecteixen el lloc que han tingut i tenen les dones en l'imaginari social de l'epidèmia: com a males esposes i males mares o culpabilitzades per una sexualitat considerada excessiva.

Aquest desplaçament de la veu, i l'ús dels cossos dels activistes més visibles, permet ampliar els imaginaris del VIH alhora que mostrar com les experiències que han encarnat mediàticament la malaltia responen a relats masculinizats marcats per la blanquitud. Finalment i per raons òbvies, “els qui moren per causes relacionades al VIH-SIDA són en la seva enorme majoria pobres, indixs, negrxs, excluidxs” (Dillon, 2004: 11) malgrat que això no es vegi representat en les veus de l'activisme.