María Alcaide construeix un relat de ficció autobiogràfic a partir d'un affair romàntic que té lloc en els camps de refugiats del Sàhara Occidental. D'aquesta manera, l'amor pren un paper rellevant en el projecte mostrant-se en aquest cas no tant com una solució a l'odi o a la por sinó com el desencadenant d'un relat èpic.

El projecte explora unes certes tensions culturals de l'actualitat com la islamofòbia o la tendència a la radicalització i estetización de la identitat territorial utilitzant un llenguatge procedent del món digital i youtuber. Es genera així un univers impregnat d'estereotips culturals i estètica hipercapitalista per mitjà del qual Alcaide reflexiona sobre una problemàtica emergent d'una manera compromesa, corrent uns riscos considerables.

Incorpora referències culturals pròpies d'Andalusia i del món àrab per a qüestionar el concepte de terrorisme, arribant a considerar fins i tot el “Terrorisme d'Estat”, amb una referència particular al govern central espanyol i la seva repressió violenta de les protestes pacífiques, durant la lluita de 2017 a Catalunya. El treball de l'artista, irònic de base, aconsegueix transmetre una amarga dolçor que ens recorda que cadascun dels nostres posicionaments com a individus són eminentment polítics.