Protegit pel cel i el vi Don Simón, a Paquito no li falta res. Des d'allí controla a tot el barri. Entrevistat per l'autor, parla de la seva vida a la cambra que el registra amb dificultata. Tot un repertori de sorolls propis del vídeo (rebobinatge, interferències, salts de quadre, negatiu, coloritzacions) s'apoderen del reportatge, distorsionen imatge i so. El mitjà controla les respostes, encara així Paquito pot amb tot.

Rellegint el format de documental social, Xavier Hurtado presa a Paquito, un indigent malagueny que habita en Plaza Castella de Barcelona, i ho entrevista. Paquito explica, tant a la càmera com a si mateix, les raons pròpies de la seva manera de vida i de com ell mateix s'assegui com una persona amb sort. Algú que té com a sostre el cel amb els seus núvols i controla tant el seu espai urbà com a les persones que es desplacen per ell. Algú que s'assegui plenament integrat al seu parc i és memòria del que en la seva zona succeeix.

Un diàleg desigual, ja que qui posseeix la càmera té el poder, amb capacitat de tallar, muntar i manipular segons les seves necessitats. D'aquesta manera, Xavier Hurtado pertorba el reportatge, desnaturalitzant el format de testimoniatge documental, en introduir sorolls propis del mitjà: el desplaçament de la cinta, fragments fantasma, alteracions de la imatge (saturant, alentint, etc.). Tot un menú d'efectes que destrossen la imatge i el so fent patent la figura de l'editor: algú que per diferents raons (de contingut, d'espai-temps en pantalla, d'estètica, etc.) censura el testimoniatge, manipula la realitat i adapta la veritat al mitjà televisual. Un programa estàndard s'acaba convertint en un manifest sobre les ingerències externes a la realitat a l'hora de representar-la electrònicament.