Buscant posar en dubte la viabilitat de les mesures canòniques associades al cos femení ideal (90-60-90), l'autora proposa a catorze dones d'aparences físiques molt diverses que mesurin el seu cos davant la càmera, per a demostrar que els cossos reals de les dones són variats i no responen als motlles ideals que imposen els mitjans de masses o l'imaginari col·lectiu contemporani.

L'obra homenatja i revisa obres clàssiques del videoart feminista de dècades anteriors, com seria Vital Statistics of A Citizen Simply Obtained realitzat per Martha Rosler en 1977 que ja va denunciar la pràctica del mesurament del cos femení com un autoritari sistema de control polític i econòmic per part del poder patriarcal.

La realitzadora també estableix una connexió directa amb els referents de la Història de l'art, i de la moda, que funcionen com a estereotips, començant per preguntar-se si aquestes mesures es compleixen sobre els cossos de les dones retratades en la pintura del Renaixement o del Barroc considerats en la nostra societat com a canònics.

Les protagonistes de l'acció apareixen amb un metre a la mà i després de mesurar-se elles mateixes, reciten amb la seva pròpia veu els seus mesuraments a càmera, la qual cosa dota a l'acció d'una credibilitat que no ens proporcionaria una asèptica veu en off, diguem que desposseeix a l'escena de l'efecte científic o universalista; ens porta a primer terme el particular i atorga a la dona el control sobre el seu físic. Aquest detall és important si comparem l'obra amb la peça canònica del videoart feminista:Vital Statistics of A Citizen Simply Obtained (1977) de Martha Rosler, en el qual la creadora abandonava la seva nuesa a dos supòsits científics de sexe masculí que prenien nota de les seves mesures. L'exercici autoritari de mesurar com a mitjà de control social de Rosler hauria passat a un acte de major llibertat en el vídeo de Sigler en el qual les dones, metre en mà, denuncien la tirania de les mesures perfectes i se senten orgulloses del seu cos.