En un carrer adoquinat, uns peus enfundats en unes llampants sabates de taló lluiten per avançar entre les pedres. La càmera segueix de prop els passos, vacil·lants i en constant desequilibri i, pocs segons després, el text comença a fluir.

Al llarg dels 3 minuts que dura aquesta proposta, els subtítols donen veu a la dificultat del cos per avançar, per no caure, lligant aquesta lluita a les preguntes, reflexions i crítiques que Sádaba articula al voltant del sistema artístic, com si el terra adoquinat en fos la seva materialització.

Els colors alegres de les sabates contrasten amb el terra, mullat i gris, com ho fan amb la seriositat de les qüestions que el text presenta. “¿Por qué dedicarme a este trabajo inmaterial hace que me sienta como una proletaria intelectual? Me encanta y detesto ser artista”, llegim mentre els peus, tot i els obstacles, no deixen de caminar. Persistència que pot ser entesa com a representació de les artistes que, tot i les desigualtats i condicions precàries del sistema artístic, segueixen treballant i avançant en ell.

Aquest vídeo s’inscriu dins els treballs de l’artista que aposten per presentar-nos, amb clara influència del detournament situacionista, una narració de curta durada basada en la combinació d’imatges directes, carregades de connotacions, amb textos que tracen una reflexió entorn el treball creatiu i les desigualtats i paradoxes que amaga el sistema artístic.